Aires muntanyencs.

De vegades, quasi sense donar-mos-en compte entram dins d'una rutina diària que mos fa perdre perspectiva... aquella perspectiva que ha anat sorgint al llarg del temps, al llarg del nostre creixement. Passen els dies, anam vivint seguint els nostres projectes (aquells afortunats que podem fer-ho) i creant-ne de nous tot alhora quasi sense reflexionar i analitzar el camí fet... Si féssim aquest senzill exercici recordaríem aquelles converses, aquelles sensacions viscudes amb tanta gent. Tots aquells que en el seu dia mos ajudaren a créixer, tots aquells que mos feren riure (i plorar), a pensar en el que crèiem que era lo millor i sa justícia i sa felicitat. Fins a quin punt allò que creiem ha canviat?

Cada vegada que coneixem a qualcú nou sintetitzem part de sa nostra vida per obrir-mos a ells. Sintetitzem aquelles parts que volem compartir o que esteim interessats en que ho sàpiguen, però no per això deixem de fer un exercici que esteim poc avesats a fer-ho.

Si esteim desperts i escoltam dins noltros realment tornam a recordar allò que vivíem, allò que fèiem, les raons de perquè decidírem fer-ho i les il·lusions amb que convivíem dia a dia.

Si esteim desperts i ens observam a noltros realment avui en dia podem donar-mos compte de sa nostra evolució. I, només si realment som lo suficientment valents, podem comparar sa situació d'abans amb s'actual.

Ara mateix me trob a Lleida, compartint pis al bell mig de sa ciutat, immers als epílegs de petites feines introductòries a allò que m'he format però també a petites feines il·lusionants que me fan recordar aquell passat que vivia amb tantes ganes. Ara mateix me trob a Lleida, amb salut i projectes de futur. Ara mateix me trob a Lleida, ciutat on no m'hi trob tot sol però on encara no hi he trobat família, ciutat oblidada i quasi autogestionada però amb un caliu viu i en moviment.

Demà encara faré feina... amb nins i nines, amb joves. Passat demà tenc vacances. S'altre tornaré a Lleida però no estic tan segur de seguir amb aquesta rutina diària que mos fa perdre perspectiva. I la setmana que ve esper poder contar lo mateix a aquells que me vulguin escoltar avui mateix, i a aquells que encara no me coneixen.

¿Quién dice...? 1.0

"[...] pero los tuareg no tienen razón de existir en pleno siglo veinte, al igual que no lo tienen los indios amazónicos, o no lo tuvieron los pieles rojas americanos. ¿Se imagina a los sioux correteando aún por las praderas del Medio-Oeste, persiguiendo manadas de búfalos por entre los pozos petroleros o las centrales atómicas? Hay formas de vida que cumplen un ciclo histórico y están condenadas a desaparecer y, lo queramos o no, eso ocurre con nuestros nómadas. Hay que adaptarlos o exterminarlos."

"[...] Los norteamericanos, por ejemplo, se convirtieron en grandes defensores de los derechos humanos en el mismo momento en que acabaron con los derechos de sus indios."

És un personatge fictici però reflecteix la moral neo-con i de l'economia liberal occidental del nostre temps.